La dinàmica de la vida és tan femenina com la mar, ja que tot comença i tot acaba en l´anar i venir de les onades. És aquesta una primera reflexió que neix de la contemplació els quadres d´Ana Miralles. La pintora, a la que ja vaig presentar en dues anteriors ocasions, m´ha volgut fer partícep per tercer cop consecutiu de la joiosa aventura que representa exposar l´obra que en el seu cas neix alhora de l´observació i de la introspecció. I em plau fer-ho perque veig en aquests quadres, nascuts moltes vegades de la foscor de la nit per la que porta la serenor de l´esperit.
Crec que aquells que segueixen des de fa temps l´obra d´Ana Miralles i els que ara hi arriben, coincidiran amb mi en que ara hi arriben, coincidiran amb mi en primer punt de partida: la mar, les mars que ens presenta la pintora mai no són de naufragi sino de renaixença. Venen d´un conjunt de transformacions anímiques que hi ha en el subconscient i a les que ella ha tingut la valentia de baixar, però emergeixen amb harmonia interna i amb voluntat d´entesa amb l´entorn. Hi ha en cada obra en particular i en el seu conjunt els sentit de participació amb els demés, la connexió amb la costa a que van a donar les onades i la seguretat en la singladura empresa. Les boscúries i les selves obscures que representava, per exemple, en la seva exposició de 2004, s´han transformat en la mar oberta i lliure, només sotmesa a la seva pròpia acció transformadora de l´energia en servei al proïsme.
El llenguatge pictòric d´Ana Miralles s´ha enriquit d´una manera extraordinària en el període que ara podem estudiar i sentir alhora. És, a més a més, una riquesa que comparteix amb nosaltres, espectadors de la seva obra, ja que neix de l´acció comunicativa del seu pensament creatiu. S´interpreta, però a la vegada que s´explica amb formosa sinceritat, ens dona forces per a que cadascú de nosaltres es trobi a ell mateix per mitjà de la seva pintura. La mar és inquieta com ho és l´existència, però si sabem entendre els seus canvis arribarem amb seguretat al satisfactori port dels deures ben acomplerts.
Josep M Cadena, Crític d´art
Crec que aquells que segueixen des de fa temps l´obra d´Ana Miralles i els que ara hi arriben, coincidiran amb mi en que ara hi arriben, coincidiran amb mi en primer punt de partida: la mar, les mars que ens presenta la pintora mai no són de naufragi sino de renaixença. Venen d´un conjunt de transformacions anímiques que hi ha en el subconscient i a les que ella ha tingut la valentia de baixar, però emergeixen amb harmonia interna i amb voluntat d´entesa amb l´entorn. Hi ha en cada obra en particular i en el seu conjunt els sentit de participació amb els demés, la connexió amb la costa a que van a donar les onades i la seguretat en la singladura empresa. Les boscúries i les selves obscures que representava, per exemple, en la seva exposició de 2004, s´han transformat en la mar oberta i lliure, només sotmesa a la seva pròpia acció transformadora de l´energia en servei al proïsme.
El llenguatge pictòric d´Ana Miralles s´ha enriquit d´una manera extraordinària en el període que ara podem estudiar i sentir alhora. És, a més a més, una riquesa que comparteix amb nosaltres, espectadors de la seva obra, ja que neix de l´acció comunicativa del seu pensament creatiu. S´interpreta, però a la vegada que s´explica amb formosa sinceritat, ens dona forces per a que cadascú de nosaltres es trobi a ell mateix per mitjà de la seva pintura. La mar és inquieta com ho és l´existència, però si sabem entendre els seus canvis arribarem amb seguretat al satisfactori port dels deures ben acomplerts.
Josep M Cadena, Crític d´art
