Pel Juliol de 2003, Ana Miralles oferí en aquesta mateixa sala una exposició que va titular "Toro". El seus olis es basaven genèricament en la temàtica taurina, però no descrivien cap aspecte lúdic de l´anomenada festa, sinó que, com vaig escriure a la presentació, responien a les lleis de la plàstica abans que les de la temàtica. Essencialment eren -deia- com una metàfora de com hem d´actuar els humans que, posats en situacions extremes, sentim que hem de mantenir la nostra pròpia identitat. Ara la pintora exposa de nou i m´ha fet l´honor de voler que la torni a acompanyar en el catàleg. Ho faig amb molt de gust i amb la doble satisfacció d´haver encertat en el que llavors deia i amb la de retrobar-me amb una artista que plàsticament capta les situacions anímiques més tenses i ens explica com, si som forts d´esperit podem superar-les.
Ara els quadres d´Ana Miralles ens porten als boscos i a les seves que formen l´inconscient humà, aquell en que els arbres dels sentiments i de les idees enllacen les seves branques de manera que es fa difícil veure el cel i percebre la llum cap a la que volem anar. Perquè, a més a més, en el nostre interior hi ha com una mena de por a l´autoexamen, com si la introspecció ens pogués portar al convenciment de que som massa febles com a individualitats davant de la força duna societat que vol dominar-nos i que en gran mesura fa de nosaltres els seus súbdits. Però és un error del què ens treu la pintura dAna Miralles, ja que en les seves obscures, on la boscúria sembla formar com reixes preparades per a barrar el pas als sentiments, aquelles sobren a mesura que les miren amb ulls plens d´idees i permeten avançar sense problemes cap a la realització del que desitgem, que en essència és impregnar-nos de la llum de llibertats que es troba al final del camí.
Pintar és, en gran mesura, explicar-se a un mateix i a la comunitat a la què es pertany. No crec pas en l´objectivitat de l´artista que no es pren a si mateix com models, ja que dins del desconeixement general que tenim del món psíquic el nostre és el mes proper. L´artista, dons, ha de pouar en el seu propi jo, encara que el seu treball mai no ha de caure en accions excloents. I donat que tota obra humana que vol arribar als altres neix del pensament, en el d´Ana Miralles veig la capacitat d´interpretar amb plàstica de continguts positius les dificultats que a tots ens envolten. I el que és més important en art: saber fer-ho amb sentit del ritme i amb depurada voluntat de senzillesa.
Josep M Cadena, Crític d´art
Ara els quadres d´Ana Miralles ens porten als boscos i a les seves que formen l´inconscient humà, aquell en que els arbres dels sentiments i de les idees enllacen les seves branques de manera que es fa difícil veure el cel i percebre la llum cap a la que volem anar. Perquè, a més a més, en el nostre interior hi ha com una mena de por a l´autoexamen, com si la introspecció ens pogués portar al convenciment de que som massa febles com a individualitats davant de la força duna societat que vol dominar-nos i que en gran mesura fa de nosaltres els seus súbdits. Però és un error del què ens treu la pintura dAna Miralles, ja que en les seves obscures, on la boscúria sembla formar com reixes preparades per a barrar el pas als sentiments, aquelles sobren a mesura que les miren amb ulls plens d´idees i permeten avançar sense problemes cap a la realització del que desitgem, que en essència és impregnar-nos de la llum de llibertats que es troba al final del camí.
Pintar és, en gran mesura, explicar-se a un mateix i a la comunitat a la què es pertany. No crec pas en l´objectivitat de l´artista que no es pren a si mateix com models, ja que dins del desconeixement general que tenim del món psíquic el nostre és el mes proper. L´artista, dons, ha de pouar en el seu propi jo, encara que el seu treball mai no ha de caure en accions excloents. I donat que tota obra humana que vol arribar als altres neix del pensament, en el d´Ana Miralles veig la capacitat d´interpretar amb plàstica de continguts positius les dificultats que a tots ens envolten. I el que és més important en art: saber fer-ho amb sentit del ritme i amb depurada voluntat de senzillesa.
Josep M Cadena, Crític d´art
